Esteu aquí

Reptes i aprenentatges dels grups d’apoderament per a dones i LBTI+

Aquest 2017 hem creat dos espais d’apoderament per a dones i LTBI+ a la ciutat de Barcelona, un a Sarrià i l’altre al Raval. Hem tingut la sort de comptar amb participants molt diverses, de diferents edats, orígens, realitats socio-econòmiques i identitats sexuals. Des d’aquest text us volem compartir els reptes, aprenentatges i preguntes encara per resoldre que ens emportem d’aquesta experiència.

 

Naufragis del rol de les facilitadores

Cada grup és diferent. Cada dia, cada tema, és diferent. Tant les facilitadores com les participants som molt diferents entre nosaltres, alhora que bateguem iguals. A més a més, anem canviant amb el riu de la vida.

Des de la nostra voluntat de crear i habitar un coneixement col·lectiu, totes hem esdevingut mestres i aprenents les unes de les altres. Cada trobada ha estat una remoguda, i hem sortit cada cop amb nous ulls al món que al mateix temps són ulls comuns i són ulls antics.

No hem volgut anar d’expertes perquè no ho som. Estem parlant de realitats de la nostra quotidianitat. Cap de nosaltres té solucions màgiques, però si molta experiència en l’assaig i error, i torna a començar. Volem parlar de com afrontar la gelosia i al mateix temps estem aprenent a afrontar-la. Volem parlar de com apoderar-nos i clar que encara estem aprenent a que, per exemple, les pors no ens paralitzin quan la nit aguaita. Per això “facilitem” la creació d’aquests espais i al mateix temps ens incomoda ser “facilitadores”, posar-nos en aquest paper, que això ens identifiqui en la nostra realitat. Perquè ens veiem com una més. Perquè nosaltres també necessitem aquests espais, i perquè també els gaudim.

Potser un objectiu d’aquests grups i de totes les altres col·lectives de les què participem, és que el rol de la facilitadora deixi de ser necessari. Que aprenem a compartir i crear col·lectivament, a créixer, a aprendre com moure’ns en aquesta vida que ens ha tocat viure. Paradoxalment, fem de la facilitació la nostra feina i al mateix temps creiem que tard o d’hora la facilitació hauria de deixar de caldre.

Això explica algunes altres paradoxes, contradiccions o dubtes amb les que ens trobem en els grups d’apoderament. Fins a quin punt hem de “conduir” al grup o deixar-lo que flueixi autònomament? Quins criteris utilitzem per per donar-li espai a una veu o una expressió? Quan, com i per què hem de “tallar” l’expressió d’algú per donar espai a les altres participants del grup? Tallar l’expressió d’algú respectant i acollint la seva aportació i buscant la creació d’un espai igual de còmode per les veus d’altres participants és tot un art i no sempre estem prou lúcides per fer-ho bé. De fet, en ocasions, quan no hem ocupat suficientment el rol de facilitadores, tractant de donar igual d’espai a totes les participants, hi ha hagut persones que s’han sentit incòmodes o incapaces de compartir el que els agradaria.

Hem vist que una part important que afecta a la possibilitat de que totes les participants ens sentim còmodes depèn bastant del tipus de dinàmica a realitzar. Normalment succeeix que en grups grans unes veus prenen molt més d’espai que d’altres. Els grups petits, el treball en parelles i les dinàmiques d’escolta activa, com els cercles de paraula, permeten molt més la possibilitat de compartir, d’escoltar i ser escoltada. Tanmateix veiem que és important prendre consciència de quina és l’aportació que cadascuna de nosaltres està fent al grup. És la constel·lació de persones que som en cada trobada la que dóna forma al potencial que cada encontre té.

 

El moll de l’os

Apoderament, sororitat, amors i relacions, sexualitats, cura d’una mateixa, economia feminista, lluita de les dones kurdes… Hem abordat tots aquests temes posant l’èmfasi en la creació de coneixement col·lectiu a partir de les experiències de les participants i les facilitadores, a partir de dinàmiques participatives i de la creació d’un espai cuidat on poder expressar-nos, escoltar i ser escoltades amb carinyo i respecte.

Això ens ha aportat una riquesa immesurable d’experiències de totes les participants que ens ha permès aprendre les unes de les altres i intercanviar visions, intuïcions i idees. Així i tot, ens ha sorgit sovint la pregunta de: quin paper té la teoria feminista en aquest procés col·lectiu? Quan d’espai hauríem d’haver donat al coneixement generat des de l’acadèmia i des dels moviments feministes?

No som expertes, ja ho hem dit, i sabem que hi ha moltes persones magnífiques que han donat moltes voltes i han viscut moltes experiències relacionades amb els temes que hem tractat en els grups. Podem acostar-nos a aquest coneixement sense que atorguem cap podi de veritat absoluta a ningú. Podem també acostar-nos al coneixement generat des dels marges i les escletxes d’aquest sistema en el que ens ha tocat viure. Aprendre de les experiències de les habitants de les escletxes, les lluitadores, les que posen els cossos i les ànimes.

 

Salts a l’abisme

Ja ho hem mencionat, però per reflexionar-ho una mica més: fins a quin punt intervens, forces, quan una dinàmica treu massa a algú de la seva zona de seguretat? Fins a quin punt és necessària -i inevitable- la incomoditat, sortir de la zona de confort?

Es repeteix molt últimament que per “créixer” com a persona cal sortir de la zona de confort. Que són en aquests llocs d’inseguretat on desenvolupem les nostres eines per moure’ns en el món, un món que no deixarà de situar-nos en llocs difícils. Cada cop que sortim airoses d’una situació complicada, és un impuls més a la nostra energia de vida. És una sensació d’apoderament més intensa.

Per això no volem deixar de crear espais de seguretat on entrar en les nostres inseguretats. Volem trobar el punt d’incomoditat i nerviosisme que ens porta a expandir els nostres horitzons, i alhora volem sentir-nos cuidades, i que cuidem. Volem posar-hi tota la cura i el carinyo, i per això aquí els nostres reptes.